dijous, 10 de juliol del 2014

Repte del Ter 2014

Hola nanus!! Ja torno a ser per aquí, aquest cop per explicar-vos tal com varem realitzar el Repte del Ter en Pere i jo.

 El divendres a les 17:30 de la tarda, agafem el cotxe d’en Pere per anar fins a Vallter 2000. Ens acompanyen els pares d’en Pere, ja que s’han d’endur el cotxe perquè demà ens vingui a buscar el meu pare a l’Estartit.

L’idea que tenim nosaltres, és seguir fent honor al nostre nom de club i dormir al refugi d’Ulldeter, per així fer de la 2a. edició del Repte del Ter, una edició mes ‘’complerta’’. Així doncs, un cop arribats a Vallter 2000, agafem la maleta i la bici, ens ho carreguem tot a l’esquena i enfilem camí amunt fins al refugi. Un cop a dalt, ens despedim dels pares d’en Pere (que fins hi tot ens han acompanyat els 15 minuts de pujar al refugi), i fem les gestions pertinents per quedar-nos a dormir. Demanem al que es cuida del refugi per aviam si tenim temps d’anar a veure el naixement del Ter. La seva resposta és ‘’No teniu pas temps, d’aquí mitja hora donem el sopar i a més crec que no us convé fer 200 metres més de desnivell amb tot el que heu de fer demà’’. Així doncs, en Pere i jo, sortim a fora i anem fins a veure el naixement del riu Ter.

Desprès de fer-nos les fotos corresponents a la zona mirem el rellotge i només falten 7 minuts per les 20:30 (hora que donen el sopar al refugi). Hem de baixar corrents per arribar a l’hora i així ho fem. Arribem al refugi i les 50 persones que es queden a dormir ja seuen i algun ja ha començat a menjar. Mengem sopa de carbassa, amanida d’arròs i pollastre guisat. De postres síndria. Desprès de fer un bon i complert sopar, sortim un ratet a fora i al cap de poc, ja pugem cap a les habitacions. A les 10 en punt tanquen els llums i tothom a dormir. Ens toca dormir amb dos gabatxos, un ens vol fer dormir amb la finestra oberta (a 5º positius crec que no era el dia ideal) i l’altre resulta que es va passar la nit roncant. De totes maneres, vam dormir bastant be.

El dissabte a les 5:50 del matí ens llevem i agafem totes les coses de l’habitació per anar cap a baix. Allà ho prepararem tot i mengem un entrepà que ens van fer el dia abans els del refugi. A les 6:30 ja estem a sobre les bicis i comencem a baixar per la pista d’esquí fins a Vallter. Entre el fred que carda i les pedres i l’herba humida, fa que la baixada no sigui del tot ben parida. Un cop a Vallter ja agafem asfalt i fins a Setcases, que és on es fa la sortida de la 2a. edició del Repte del Ter. Son 11 quilòmetres en total que desprès haurem de sumar-hi els 205 de la prova. Un cop allà ens desabriguem una mica, donem les maletes amb tot el que ens sobra a l’organització i enganxem els dorsals.  
A les 7:05 es dona el tret de sortida. Travessem per el mig de Setcases i agafem l’asfalt per travessar les poblacions de Vilallonga de Ter, Llanars, Camprodon i St. Pau de Segúries. Aquest tros tothom baixa mes o menys a la mateixa velocitat i fa que hi hagi una bona corrua de ciclistes. A Mas Repuntxó agafem una pista a la dreta per després empalmar amb un trosset de camí de St.Jaume. Fem un corriol planer però una mica enfangat i veiem que com a totes les pedalades hi ha gent molt dolenta i cagada amb aquests tipus de terrenys. Un trosset mes endavant, ia agafem el carrilet que ens du fins a St. Joan que ens hi espera el primer avituallament. Mengem una mica i en Pere es desabriga una mica. Tornem agafar les bicis i trepitgem el carrilet fins a Ripoll. Travessem tot el poble i anem fins a la depuradora. Un cop allà ens desviem una mica del Ter ja que no hi ha cap alternativa més propera del riu. És aquí i fins al Castell de Montesquiu on hi ha la part ‘’catxonda’’ de la pedalada. Passem per Llastanosa, Mas Veí i arribem a la Collada de Beví Gros. Hi ha unes pujades de tres collons (també alguna baixadeta) però en Pere i jo ho pugem tot fins a dal. Continuem per passar el coll dels 3 pals i arribem al Castell (quilòmetre 65). Allà hi ha els pares d’en Pere i desprès de fer una petita xerradeta fotem un bon avituallament. Allà coneixem a la Mònica, que a part de ser molt trempada, ens cuida molt bé tant a l’avituallament de Montesquiu com al de Sau (si ho llegeixes, ja ho veus, he complert la paraula i t’he fet sortir a la crònica).
Tornem a pujar a les bicis i  passem per St. Quirze, anem fins a Saderra i allà agafem asfalt fins al pont de Borgonyà. Allà agafem el camí del costat de la C-17 i anem a agafar la carretera del Pelut que ens porta fins a Torellò. Pugem cap a Rocapravera i anem vorejant al poble de Torellò per agafar una pista pedregosa primer i pista més bona desprès. Sortim al Cap del Pont de la Gleva i allà agafem un tros de camí molt maco i ràpid que ens porta fins a Manlleu. Allà ens espera l’avituallament del dinar. Quilòmetre 91, les 12:30 del matí. Sense tenir gaire gana, ens fotem dos plats ben parits de pasta.
Al cap d’una horeta d’estar parats, tornem agafar les bicis. Vaia puto palo amb aquesta calor. Sortim de Manlleu, passem per una urbanització de les masies de Roda i arribem a Roda. Allà ens dirigim  cap a Tavèrnoles. He de reconèixer que de Roda fins a un tros mes amunt de Tavèrnoles les vaig passar putes putes. Una pàjara que fins i tot em va fer fer durant un quilòmetre esses amb la discontinua de la banda dreta de la carretera. Espero un momentet amb en Pere al cap de munt de  la pujada perquè s’ha quedat una
mica enrere i  quan arriba ia baixem per la carretera fins a tocar al parador de Vic. Trenquem a la dreta per pista emporlanada i ja comencem a veure el pantà de Sau. Fem uns 9 quilòmetres anant fent reconades i algun petit repatxo fins arribar a la presa. Allà tornem a trobar a la Mònica i la seva companya. Fem un altre bon avituallament i fins i tot ens engrassen la cadena.

Travessem la presa del pantà i fem una forta baixada  per desprès començar a vorejar el pantà de Susqueda. En Pere ia havia avisat que ens trobaríem alguna pujadeta torracollons i també havia dit que el pantà es feia molt llarg. Pensava que no seria tant. Vam haver de fer 15 quilòmetres per arribar a la presa i donar la raó amb el nostre presi. Quin puta pantà més llarg!!! Aquí continuem per asfalt fins al Pasteral. Al principi hi ha una baixada forta, però els 8 quilòmetres restants fins al Pasteral tampoc passen ni a tiros. Un cop allà passem per sota el pont de la carretera i arribem a la Cellera de Ter. Allà hi ha un avituallament i fem una bona parada. Noto que en Pere va una mica tou perquè no te cap pressa a marxar. Ens comuniquen que el pròxim avituallament està a Sarrià (25 kms). Sortim de la Cellera i agafem un ritme tan ben parit que amb una hora ens plantem a Sarrià. Passem per Anglès, Bescanó, Salt i Girona abans d’arribar a l’avituallament. Allà coincidim amb varis ciclistes i la gent comença a estar tostada... Segons els meus números ens queden 50 quilòmetres, segons els del màquina de l’avituallament, en queden 43. Entre això i el ritme que hem dut fa que sortim bastant animats de Sarrià.

Anem cap a Sant Julià de Ramis i allà ens desviem a la dreta i passem per els pobles de Cervià de Ter i Sant Llorenç de les Arenes. Desprès arribem a la Resclosa de Colomers que hi teníem preparat una altra avituallament. Tot i haver cada cop els avituallaments amb menys distància, aquets 22 quilòmetres no van passar ni a tiros. Desprès de veure una caiguda molt graciosa i tonta d’un que anava de super màquina de la btt travessem la resclosa i per pista anem cap a Verges. Un tros mes endavant hi ha un altre avituallament que el fem ràpid i ens diuen que és tot una recta fins a la desembocadura.  Tot i quedar-nos només 18 quilòmetres sembla que ens en quedin una eternitat. La pista és molt ampla i planera i no parem de deixar camps enrere.  Passem Torroella de Montgrí i a sota el pont que passa la carretera,  hi trobem l’últim avituallament que ni parem. Fem 7 quilòmetres més fins arribar a la Gola del Ter. Aquests els disfruto com els que més ja que veiem l’objectiu a tocar. Arribats a la Gola, trenquem a l’esquerra i  fem 1 quilòmetre anant paral·lel a la platja de l’Estartit i agafem un carrer que ens porta fins a meta. Objectiu complert i repte aconseguit!!!
Un cop arribats, ens treiem la roba ràpid (perquè al cap de 10 minuts tenquen)  i amb calçotets ens fotem a la piscina, ja que tan ens fa si ens miren o no. Desprès de la bona remullada, ens fotem una dutxa i ens mengem un merescut entrepà.



Anem a recollir les bicis, les rentem i finalment les carreguem per pujar cap a Vidrà. El meu pare ens fa de taxista fins a la porta de casa. Son les 11 de la nit i s’ha acabat un gran dia de bici!!

Aquí teniu la ruta al wiki..  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7237070


P.D. Allargaré una mica més la crònica per fer sortir-hi en Xini, company dels grillats. Ell prefereix més fer sortides nocturnes que diürnes i prefereix més el vici que la bici...xd Vaig decidir acabar de completar les 24 hores despert i vaig anar amb ell, la Blanca, l’Arnau i en Masmi a treure el cap al Moscou de Torelló ( feia unes quantes hores hi havíem passat per davant amb bici). Aquest va ser el resultat de la festa de st. Fermins... xd

Res més gent, donar-vos les gràcies per continuar seguint el nostre blog i llegir la crònica més extensa de la pedalada més llarga que hem fet mai.



Pep Planas

















dimarts, 1 de juliol del 2014

Cronica Catllaràs 2014

Avui en Pere i jo (Pep) hem anat a fer la pedalada mensual que ens hem proposat fer durant aquest 2.014. Aquest mes de juny teníem moltes opcions ja que n’hi havien moltes per fer. La nostra escollida, sobretot mirant el nostre calendari apretat, va ser la Catllaràs.

Ens trobem a dos quarts de set del matí  a Vidrà, per anar cap a Sant Julià de Cerdanyola. Avui em toca dur la bala vermella a mi, ja que en Pere es busca ‘’l’excusa’’ que ha dormit poc. No em fa res. A més a més avui és el seu sant, el deixarem dormir un ratet més. Per el camí ens fot un bon ruixat, fins i tot cau pedra. Mentre conduïa estava pensant la mandra que em fotia pedalar amb aquell temps.

Arribem a St. Julià i resulta que allà casi bé no ha plogut. Aparquem el cotxe i comencem a arreglar les coses per començar a pedalar. Quan ho tenim tot per allà fora estès, es fot a ploure altre cop i amb prou feines tenim temps de tancar el maleter del cotxe i ficar-nos a dins. Al cap de deu minuts ja ha parat i llavors sí, sense pressa però sense pausa, ho ‘’configurem’’ tot per pedalar. Sembla que el dia estarà tapat però que de moment no plourà..


A les 8:30 i ben puntuals ja som a la sortida. Al veure que la cosa aniria amb retard, ens fem una foto ( el fotògraf és tant ben parit que ens en tira 8!!!).


Amb en Pere ia de bon principi veiem que aquets de la comarca del Berguedà son ben parits. Una gran estelada penja d’una paret  al costat de la sortida. I per marcar la sortida ho fan amb una traca de tres collons.

Així dons desprès de ‘’l’estruendo’’ dels petards arrenquem!!!  Passem per el mig del poble entre els ànims i els aplaudiments de la gent que ha vingut a mirar l’inici de la pedalada. Nosaltres sabem que els primers quilòmetres prometen. Ens esperen 10 quilòmetres de pujada i casi 900 metres de desnivell positiu. Es per això que ens ho agafem amb calma i anem fent. Sortim del poble sobre l’asfalt que ens acompanya uns metres de més i agafem una pista que marxa a la dreta. Sembla que és de bon fer tot i que no para de tirar amunt. Al quilòmetre dos, ens trobem una mica de plà que ens deixa descansar uns segons per seguir amunt fins al primer avituallament. Al principi no volíem parar ja que trobàvem que era molt d’hora però al final ho hem aprofitat. Parada de dos minuts i agafem les bicis per fer una petita baixada i tornar a pujar. De mica en mica el grup es va estirant i no hi ha dificultats per avançar les típiques castanyes de torn (suposu que hi ha gent que troba que les castanyes som nosaltres).

Els metres van sumant mica en mica fins arribar al punt més alt de la pedalada (1.708 metres). Quilòmetre 10 i estem davant del famós roc del Catllaràs. Ni el presi ni jo ens hem adonat del fet fins desprès de la pedalada, això que amb ell aquets detalls no li solen passar per alt. Baixem 2 quilometrets per una pista on entre roderes i fang fa que haguem de posar el peu algun que altre cop. Planegem uns metres i tornem a tirar avall fins a Sant Romà de la Clusa. Aquí en Pere demostra que es el crack cara avall i baixa com un autèntic sonat!!! Quilòmetre 14’5 i 2n. avituallament. Mirem el mapa de l’altimetria i veiem que ens ve una pujada encara mes dreta de la que hem fet fins llavors.

Desprès de menjar algun tros de taronja comencem a pujar. El que ens semblava curt de metres hem descobert que era mes llarg del compte!! Quins dos quilòmetres mes drets!! Ara jo i en Pere, a diferencia dels palanganes que ens envoltaven ho pugem tot amb bici. Arribem a dalt i veiem un cartell que ens anuncia que hi ha unes vistes acollonants. Nosaltres amb la boira que si havia posat llavors, ho veiem tot blanc. De puta mare!!! Continuem per la pista cara avall fins arribar a Coll Pan, on agafem un camí que ens torna fer a pujar. Hem pujat trossos a peu i trossos a sobre la bici. Passem per el costat de Puig-lluent i allà baixem trepitjant un tros camí i l’altre pista fins al refugi d’Ardericó. Arribem al tercer avituallament. Ha sortit el sol i aprofitem per fer unes fotos i apalancar-nos dos minutets.






Continuem per la pista durant 4 quilòmetres més de pujada. Sembla que aquests només tinguin pujada tiu!! Desprès d’haver vorejat el Roc de la Lluna arribem al km. 27 i trobem el 4rt. avituallament. Veiem els Agents Rurals i resulta que ia ens volien tallar el trosset de PR que passaríem desprès. Desprès duna bona negociació per part dels de l’organització ens deixen tirar avall per un camí on hi trobem tot tipus de terreny. Cap al cap d’avall, que ja era camí més ràpid, primer jo i desprès el presi caiem!! Entre els rocs humits i les arrels la bici fot un patinar que fa por!! Arribem a Vallfogona i tornem a pujar altre cop fins a pla de Sant Cristòfol. La pista ens porta de baixada al costat de la Mare de Déu del Falgars on hi ha el cinquè avituallament. Continuem cara avall i per asfalt, trenquem a l’esquerra i la carretera (encara asfaltada) ens fa pujar uns metres més. Ens desviem a la dreta i el presi anuncia que ens queda una altre pujadeta. L’anem fent a poc a poc, ja que comencem a estar cansats. Arribem al Cap dels Banyadors i aprofitem per disfrutar dels últims 3 quilòmetres d’una espectacular baixada fins al poble.

Un cop passada la línia de meta, només ens queda disfrutar de l’entrepà que ens hem guanyat amb tanta pujada.

Esperem que us hagi agradat i ja ho sabeu, si voleu una mica més d’informació de la pedalada, aquí la teniu... http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7189374

P.D. Vull tornar a felicitar amb en Pere que apart que avui és el seu sant, és un puto crak!!!

Pep Planas.