dimarts, 26 d’agost de 2014

Camí de Santiago per Pep Planas

Ei companys!!

Avui em toca fer la crònica del meu particular camí de Santiago i la veritat és que no sé ni per on començar. Si una pedalada d’un dia normal em costa temps i paciència, imagineu-vos aquesta. Així doncs, començaré per els agraïments i desprès ia m’anirà sortint una breu descripció de cada etapa.

Primer de tot, donar les gràcies a familiars. Sobretot als pares, per haver entès que tenir aquesta experiència era el que jo volia i no patir més del conte (en el cas del meu pare això ia costa!!).
Una altra persona que vull mostrar agraïment és amb en Furti de Torelló. Sense coneixem el més mínim, em va deixar un suport i unes alforges Ortileb que han set una passada!! Gràcies nanu!!
Altres persones importants en el camí, han set l’Albert i en Xevi  que em van acompanyar el primer dia i en Jesús i en Pere que no en van tenir prou amb un que van venir dos. Merci Grillats, em vàreu donar l’empenta necessària per arribar amb plenes condicions a Santiago!!!
També ha set important per mi parlar amb en Furti, l’Edu, la Sílvia i la Bela (que en aquell moment també feia el seu camí cap a Santiago). Les seves particulars experiències, tant a sobre la bici com anant a peu, han servit per fer desaparèixer alguns dubtes però també per seguir algun consell!!
I com que no em voldria deixar ningú, ho acabaré globalitzant i tothom content!! Familiars, amics i coneguts, ha set d’orgull rebre el vostre suport i notar-vos tan a prop en el dia a dia!! Gràcies!!

A continuació faré un breu resum de cada etapa amb alguna foto. Van sortir 14 etapes per arribar primer a Santiago, i desprès Finisterre i Muixia. 1.373’83 quilòmetres i 16.471 metres de desnivell positiu acumulat van ser necessaris per creuar tota la Península sobre la bici.

Etapa 1: Vidrà - Montserrat . 120’18 kms i 2.162m+
El dia va començar amb uns nervis que no eren del tot normals. Es notava que estava apunt de començar una gran aventura. Vam quedar amb els 4 companys a les 06:30 al forn per marxar però vaig arribar 20 minuts tard. Ia se sap, entre les fotos abans de marxar de casa i la despedida dels pares, la cosa se’t pot allargar. L’Albert a Vic va girar cua i  vam continuar 4 grillats!! La pujada a l’Estany va ser llarga de collons i un cop allà ens vam fotre un bon esmorzar. Per arribar a Montserrat tampoc s’acabava mai. Recordo que va ser un dels dies durs sobretot físicament del ‘’camino’’. Un cop a dalt, alguna foto i en Xevi ia va marxar cap a Vidrà. Ens vam quedar a l’alberg en Jesús, en Pere i jo i també vam fer un bon sopar!!!


Etapa 2: Montserrat – Hostal Catalunya/Aragó. 150’09 kms i  1.034 m+
Aquesta etapa, va ser més llarga d’horari que res més. Vam marxar d’hora al matí  i vam arribar a les 19:30 a l’hostal. Durant la primera part de l’etapa vam fer molt asfalt (Ai si ho hagués vist el meu pare....). Vam tenir la brillant idea de dinar al mig de Tàrrega, un cop ia havíem superat la meitat del quilometratge previst. Aquell descans em va anar be per arribar sencer al final d’etapa. Primer en Pere i desprès en Jesús, els va tocar passar les corresponents depressions, però al final tothom content per haver completat un gran cap de setmana. Cal destacar al presi que un cop a l’hostal, va voler arribar a la frontera i fer-se la foto corresponent. Un cop dutxats, va tocar dir-nos adéu i començar la meva aventura sol.



Etapa 3: Hostal Catalunya/Aragó – Saragossa. 147’22 kms i 1.153 m+
Aquesta etapa me les va fer passar a mi canutes!! Havia planejat saltar-me els Monegros amb un dia i així ho vaig fer. Ara bé entre el sol i el vent, em van desgastar tant fisica com mentalment. Em vaig perdre un parell de cops abans de dinar, i el segon, vaig fer uns 6 kms fins a Pina d’Ebro per carretera perquè havia perdut per complert el camí.  Després de dinar, va tocar compartir viatge fins a Fuentes d’Ebro amb la via del tren. Vaia ‘’toston’’!!  Quan estava amb la depressió mes gran del dia i a falta de 15 kms per Saragossa, vaig conèixer en Santos, veí de la zona, que em va acompanyar fins al final d’etapa i tots contents. A l’alberg també conec a un nanu que des de la seva ciutat, Lleida, li havien sortit 165 kms i estava trinxat!! La curiositat del dia va ser que durant el trajecte vaig contar els ‘’botellins’’ d’aigua que em vaig beure i van sortir 8 litres!!! I no es broma.

Etapa 4: Saragossa – Tudela. 93’99 kms i 312 m+
Desprès d’haver fet amb tres dies una autèntica bestiesa en quan a kms, vaig baixar el ritme i començar a disfrutar del camí de Santiago. Com veieu amb el desnivell va ser una etapa totalment planera. Em va anar bé per recuperar-me una mica de tot el trote acumulat i vaig anar parant a tots els pobles i tirant fotos. A Gallur vaig conèixer un grup de veteranos de Bilbao i vam passar una bona estona de riures. Vaia cracks!!  Un cop a Tudela, l’alberg tancat des del 2010. Em va tocar passar la nit a una pensió i compartir habitació  amb la meva estimada bici!!

Etapa 5: Tudela – Logroño.  104’47 kms i 688 m+
Etapa que em va passar volant. Vaig sortir que encara era fosc de Tudela per no patir tanta calor com dies anteriors (la veritat és que no en va pas fer tanta....). A Rincón de Soto, vaig parar amb un garatge perquè amb la calor dels dies anteriors se m’havia fos la rosca de l’ampolla de l’oli i no podia engrassar la bici. Aquell bon home apart d’engrassar-me la cadena, em va fotre un rollo de la vida. Després de conèixer totes les seves obres (es defineix el Dalí de Rincón) i d’aprendre que les peres son denominació d’origen del seu poble va tocar tornar-hi. L’únic problema que vaig tenir, el fort vent que em va venir de cara entre Alfaro i Logroño. Un cop dins el camino francès, ia vaig començar a conèixer autèntics peregrins. A destacar els 3 companys d’habitació: un alemany que no mi entenia ni amb senyals i una parella tot peculiar però que vam passar uns bons moments.


Etapa 6: Logroño – Burgos. 125’41 kms i 2.020 m+
Etapa dura en quan a desnivell però que em vaig trobar molt be durant tot el recorregut. Vaig sortir ben d’hora el matí i vaig quedar impressionat de la quantitat de peregrins que marxaven aquella hora de la ciutat. La sortida de Logroño entre parcs i un petit llac es molt maca. Comparteixo 15 kms amb un veí de Navarrete on m’explica la seva vida i mes i tot. A Sto. Domingo, m’ajunto amb la Mari de Barcelona i l’acompanyo fins al final de la seva etapa, Belorado. Moments així van bé per desconnectar de pedalar amb tanta soledat. Un cop al centre de Burgos, em van dir que els albergs estaven plens però que si volia dormir amb un tenia de tirar 3’5 kms enrere i anar al Càmping  Fuentes Blancas. Vaig valorar que allà hi hauria piscina fresqueta i m’aniria bé per les cames.

Etapa 7: Burgos – Carrión de los Condes.  90’32 kms i 660m+
Vaig visitar una mica la ciutat de bon matí i ia em vaig posar a pedalar per arribar al destí assenyalat. Era una etapa bastant planera però hi va haver 1 km de pujada que em va tocar apretar la bici. Va ser durillo apretar cara amunt els 20 quilos de bici+alforges. Recordo que vaig arribar d’hora a l’alberg i tot i no haver-hi lloc vaig apostar per acceptar el matalàs que em va oferir la monja i poder dormir encara que fos al terra. Estava informat via internet que allà a aquell alberg es vivia tot d’una manera diferent i la veritat és que va ser un dia ple d’emocions. Ens van fer seguir una sèrie d’actes i tots i cada un, van valer la pena. Vam començar per l’oració de visperas, seguidament ens vam reunir els 50 peregrins amb monges i hospitalers, ens vam presentar i vam cantar cançons, desprès missa + vendició del peregrí i finalment sopar compartit amb tota la colla. Una jornada inoblidable. Conec tres hospitaleres catalanes que son molt trempades. També un hospitaler que és fisio i de Madrid i em diu que feia temps que no veia una tendinitis tan grossa a un canell. La veritat es que em fotia molt mal. A les 10 tothom a dormir!!

Etapa8: Carrión de los Condes – León. 95’41 kms i 528m+
Aquest dia vaig portar la mitjana més alta de kms/hora de les 14 etapes i a la 1 del migdia entrava a León. Va ser també una etapa molt planera, i vaig fotre un bon esmorzar a Sahagún. Després d’esmorzar, vaig fer bastant tram per carretera, ja que el camí passava per el costat i era molt estret. Quan son camins així et trobes que vas emprenyant constantment a la gent que va a peu i també t’atabales tu mateix. Un cop a l’alberg, vaig fer una migdiada de campionat. Era el primer dia que en feia, un espectacle. A les cinc de la tarda, volta per León i de tapes al barrio Humedo.


Etapa 9: León – Molinaseca. 97’76 kms i 1.172m+
En un principi, aquest dia, jo tenia previst arribar a Ponferrada. Però com que durant el camí vaig conèixer a varis pelegrins, dons ho vam canviar tot i vam fer nit a Molinaseca.  Quan duia 30 kms pedalats, vaig atrapar en Rubén de Barcelona. Amb ell vaig anar fins a Compostela. Junts, vam anar fent camí i mentre ens anàvem coneixent vam arribar al punt més alt de tot el camí, la Cruz de Hierro (1490 metres). A 10 kms per arribar a Molinaseca i just quan venia una baixada espectacular, vam conèixer dues germanes de Mataró que anaven a peu i vam baixar a ritme de ‘’peregrino andante’’ tot conversant amb elles. Un cop a l’alberg, també coneixem a l’Ari, en Marco i la que em fa més gràcia de tots, la Marta de Sant Vicenç de Torelló.


Etapa 10: Molinaseca – Samos 93’57 kms i 1.618m+
Aquesta etapa també vàrem canviar de plans. En un principi volíem fer nit a Sarria, però entre la pujada a O’Cebreiro i el alto al Poio, i els constants puja-baixa típics de Galícia van fer que ens quedéssim al poble d’abans, Samos. Recordo que va ser un dia bastant llarg i dur. Vam menjar l’entrepà més gros del camino a Herrerias, just abans de fer també, la pujada mes forta. A la pujada vaig deixar enrere amb en Ruben, preferia que cadascú ho fes al seu ritme i a dalt ja ens veuríem. Van ser 7 kms d’autèntica pujada amb trams fins el 13%. Després ens quedava el alto al Poio que encara que fos curta de kms, també es va fer dura d’ascendir. Un cop a dalt, vam poder disfrutar duna bona baixada fins a Samos.


Etapa 11: Samos – Melide. 77’81 kms i 1482m+
Aquest dia em va costar molt llevar-me, vaig pensar que se m’encomanava la mandra d’en Rubén. Jaja. Vam sortir a les 08:30 i va ser el primer dia que no veiem el sol des de bon matí, hi havia boira. Aquesta etapa va continuar sent marcada per els continus puja-baixes i el paisatge característic de Galícia. Cada 5-8 kms passàvem una aldea amb 4 cases i poca cosa més.  Vam esmorzar a una d’aquestes i resulta que molta gent començava el seu camí allà. Estàvem a 105 kms de Santiago. La part interessant del dia va ser la tarda-nit a Melide i vam poder provar el pop típic amb cachelos. Un espectacle!!

Etapa 12: Melide – Santiago. 52’75 kms i 1.053m+
Aquesta va ser l’etapa mes emocionant  de tot el camino, veia l’objectiu a tocar.  Vaig fer llevar d’hora amb en Rubén bàsicament perquè volia entrar a la plaça abans del migdia. Poder no vaig ser gaire bon company i  m’anava avançant d’ell, però volia recordar una mica com havien set els 12 dies  viscuts fins al moment. La felicitat anava amb augment fins al punt de cantar amb veu alta mentre avançava pelegrins. Al Monte del Gozo, vaig esperar un ratet amb en Rubén tot fent una cervesa. Vaig conèixer un noi de Riuprimer i vam parlar molt amistosament. L’entrada a Santiago va ser molt maca, interrompuda això si perquè vaig haver d’anar a reservar l’alberg. L’entrada a la plaça per el túnel mentre sents la música de fons és de pell de gallina!! Una bona foto per emmarcar i desprès, una hora de cua per recollir la Compostela. En definitiva un gran dia!!



Etapa 13: Santiago – Finisterra. 96’04 kms i 1.996m+
Jo encara no havia acabat el meu particular camino, la meva motivació era arribar al mar. Aquesta etapa ia la vaig fer sol, en Rubén ia era a Barcelona des de feia unes hores. Aquesta va ser la ruta on vaig disfrutar més. Tant el paisatge com el recorregut van ser genials. Els primers 35 kms van ser amb pujades bastant dretes però sempre els vaig fer sobre la bici. Anaven passant els poblets i cada cop m’acostava més al mar. Fins que a 20 kms de l’arribada, el vaig veure al fons!! Genial!! L’arribada a Finisterra  va ser també molt maca i el primer que vaig fer va ser anar al ‘’Mar do Fóra’’, una de les platges mes maques però alhora més perilloses de la població.A la tarda i després de dutxar-me vaig pujar al far a fer les fotos de reconeixament. I a la nit també vaig veure l’espectacular posta de sol.



Etapa 14: Finisterra – Muixia. 28’81 kms i 593m+
Aquesta etapa en un principi no estava prevista.... Però com que vaig veure que em sobrarien dies vaig pensar que un cop allà valia la pena fer-la. I la veritat és que tenia raó. Vaig sortir a les nou del mati, i en alguns trams del recorregut, pots apreciar el mar de fons. Va ser una ruta curta però també molt maca. Un cop a Muixia, vaig fer alguna foto i cap a l’alberg on havia d’entregar per fi la bici. Desprès d’haver-ho deixat tot a l’alberg, em va venir com un cansament que semblava que em sortís l’acumulat dels 14 dies. Vaig dormir les 2 hores de bus fins a Santiago.


Un cop a Santiago, començaven les meves particulars vacances. Vaig estar dos dies d’hotel desconnectant ia de bici i albergs. Anar a un spa, visitar la ciutat o fer alguna tapa van set algunes de les coses que vaig fer fins esperar al diumenge a les 18:00 que sortís el trenhotel. I que collons!! Entre mig també va caure algun cubatot que ia m’ho mereixia!! Jaja
Desprès d’anar amb tren unes quantes hores vaig arribar a Barcelona el dilluns de bon matí i allà ia m’esperava el presi. En aquestes ocasions ell no falla!! Gràcies nanu altre cop!!

Abans d’acabar, em toca valorar l’experiència d’una forma molt positiva. Crec que va ser un encert total fer-ho sol. En ocasions com aquestes t’obres més a la gent i la gent s’obre més cap a tu. Van ser dies d’aprenentatge constant. La cirereta del pastís hagués set saber l’anglès. Això em va privar d’alguna que altra conversa. També és cert que la gent que va a peu pot conèixer molt millor a altres persones. Pots tenir més hores i més dies per compartir moments amb ells que no pas anant amb bici. De totes maneres han set unes vacances inoblidables i una experiència única!!

Res més, ara toca descansar i pensar amb algun altre repte que segur que ens en vindran al cap.

Moltes gràcies a tots, sou molt macos!!

Pep Planas. 




dijous, 10 de juliol de 2014

Repte del Ter 2014

Hola nanus!! Ja torno a ser per aquí, aquest cop per explicar-vos tal com varem realitzar el Repte del Ter en Pere i jo.

 El divendres a les 17:30 de la tarda, agafem el cotxe d’en Pere per anar fins a Vallter 2000. Ens acompanyen els pares d’en Pere, ja que s’han d’endur el cotxe perquè demà ens vingui a buscar el meu pare a l’Estartit.

L’idea que tenim nosaltres, és seguir fent honor al nostre nom de club i dormir al refugi d’Ulldeter, per així fer de la 2a. edició del Repte del Ter, una edició mes ‘’complerta’’. Així doncs, un cop arribats a Vallter 2000, agafem la maleta i la bici, ens ho carreguem tot a l’esquena i enfilem camí amunt fins al refugi. Un cop a dalt, ens despedim dels pares d’en Pere (que fins hi tot ens han acompanyat els 15 minuts de pujar al refugi), i fem les gestions pertinents per quedar-nos a dormir. Demanem al que es cuida del refugi per aviam si tenim temps d’anar a veure el naixement del Ter. La seva resposta és ‘’No teniu pas temps, d’aquí mitja hora donem el sopar i a més crec que no us convé fer 200 metres més de desnivell amb tot el que heu de fer demà’’. Així doncs, en Pere i jo, sortim a fora i anem fins a veure el naixement del riu Ter.

Desprès de fer-nos les fotos corresponents a la zona mirem el rellotge i només falten 7 minuts per les 20:30 (hora que donen el sopar al refugi). Hem de baixar corrents per arribar a l’hora i així ho fem. Arribem al refugi i les 50 persones que es queden a dormir ja seuen i algun ja ha començat a menjar. Mengem sopa de carbassa, amanida d’arròs i pollastre guisat. De postres síndria. Desprès de fer un bon i complert sopar, sortim un ratet a fora i al cap de poc, ja pugem cap a les habitacions. A les 10 en punt tanquen els llums i tothom a dormir. Ens toca dormir amb dos gabatxos, un ens vol fer dormir amb la finestra oberta (a 5º positius crec que no era el dia ideal) i l’altre resulta que es va passar la nit roncant. De totes maneres, vam dormir bastant be.

El dissabte a les 5:50 del matí ens llevem i agafem totes les coses de l’habitació per anar cap a baix. Allà ho prepararem tot i mengem un entrepà que ens van fer el dia abans els del refugi. A les 6:30 ja estem a sobre les bicis i comencem a baixar per la pista d’esquí fins a Vallter. Entre el fred que carda i les pedres i l’herba humida, fa que la baixada no sigui del tot ben parida. Un cop a Vallter ja agafem asfalt i fins a Setcases, que és on es fa la sortida de la 2a. edició del Repte del Ter. Son 11 quilòmetres en total que desprès haurem de sumar-hi els 205 de la prova. Un cop allà ens desabriguem una mica, donem les maletes amb tot el que ens sobra a l’organització i enganxem els dorsals.  
A les 7:05 es dona el tret de sortida. Travessem per el mig de Setcases i agafem l’asfalt per travessar les poblacions de Vilallonga de Ter, Llanars, Camprodon i St. Pau de Segúries. Aquest tros tothom baixa mes o menys a la mateixa velocitat i fa que hi hagi una bona corrua de ciclistes. A Mas Repuntxó agafem una pista a la dreta per després empalmar amb un trosset de camí de St.Jaume. Fem un corriol planer però una mica enfangat i veiem que com a totes les pedalades hi ha gent molt dolenta i cagada amb aquests tipus de terrenys. Un trosset mes endavant, ia agafem el carrilet que ens du fins a St. Joan que ens hi espera el primer avituallament. Mengem una mica i en Pere es desabriga una mica. Tornem agafar les bicis i trepitgem el carrilet fins a Ripoll. Travessem tot el poble i anem fins a la depuradora. Un cop allà ens desviem una mica del Ter ja que no hi ha cap alternativa més propera del riu. És aquí i fins al Castell de Montesquiu on hi ha la part ‘’catxonda’’ de la pedalada. Passem per Llastanosa, Mas Veí i arribem a la Collada de Beví Gros. Hi ha unes pujades de tres collons (també alguna baixadeta) però en Pere i jo ho pugem tot fins a dal. Continuem per passar el coll dels 3 pals i arribem al Castell (quilòmetre 65). Allà hi ha els pares d’en Pere i desprès de fer una petita xerradeta fotem un bon avituallament. Allà coneixem a la Mònica, que a part de ser molt trempada, ens cuida molt bé tant a l’avituallament de Montesquiu com al de Sau (si ho llegeixes, ja ho veus, he complert la paraula i t’he fet sortir a la crònica).
Tornem a pujar a les bicis i  passem per St. Quirze, anem fins a Saderra i allà agafem asfalt fins al pont de Borgonyà. Allà agafem el camí del costat de la C-17 i anem a agafar la carretera del Pelut que ens porta fins a Torellò. Pugem cap a Rocapravera i anem vorejant al poble de Torellò per agafar una pista pedregosa primer i pista més bona desprès. Sortim al Cap del Pont de la Gleva i allà agafem un tros de camí molt maco i ràpid que ens porta fins a Manlleu. Allà ens espera l’avituallament del dinar. Quilòmetre 91, les 12:30 del matí. Sense tenir gaire gana, ens fotem dos plats ben parits de pasta.
Al cap d’una horeta d’estar parats, tornem agafar les bicis. Vaia puto palo amb aquesta calor. Sortim de Manlleu, passem per una urbanització de les masies de Roda i arribem a Roda. Allà ens dirigim  cap a Tavèrnoles. He de reconèixer que de Roda fins a un tros mes amunt de Tavèrnoles les vaig passar putes putes. Una pàjara que fins i tot em va fer fer durant un quilòmetre esses amb la discontinua de la banda dreta de la carretera. Espero un momentet amb en Pere al cap de munt de  la pujada perquè s’ha quedat una
mica enrere i  quan arriba ia baixem per la carretera fins a tocar al parador de Vic. Trenquem a la dreta per pista emporlanada i ja comencem a veure el pantà de Sau. Fem uns 9 quilòmetres anant fent reconades i algun petit repatxo fins arribar a la presa. Allà tornem a trobar a la Mònica i la seva companya. Fem un altre bon avituallament i fins i tot ens engrassen la cadena.

Travessem la presa del pantà i fem una forta baixada  per desprès començar a vorejar el pantà de Susqueda. En Pere ia havia avisat que ens trobaríem alguna pujadeta torracollons i també havia dit que el pantà es feia molt llarg. Pensava que no seria tant. Vam haver de fer 15 quilòmetres per arribar a la presa i donar la raó amb el nostre presi. Quin puta pantà més llarg!!! Aquí continuem per asfalt fins al Pasteral. Al principi hi ha una baixada forta, però els 8 quilòmetres restants fins al Pasteral tampoc passen ni a tiros. Un cop allà passem per sota el pont de la carretera i arribem a la Cellera de Ter. Allà hi ha un avituallament i fem una bona parada. Noto que en Pere va una mica tou perquè no te cap pressa a marxar. Ens comuniquen que el pròxim avituallament està a Sarrià (25 kms). Sortim de la Cellera i agafem un ritme tan ben parit que amb una hora ens plantem a Sarrià. Passem per Anglès, Bescanó, Salt i Girona abans d’arribar a l’avituallament. Allà coincidim amb varis ciclistes i la gent comença a estar tostada... Segons els meus números ens queden 50 quilòmetres, segons els del màquina de l’avituallament, en queden 43. Entre això i el ritme que hem dut fa que sortim bastant animats de Sarrià.

Anem cap a Sant Julià de Ramis i allà ens desviem a la dreta i passem per els pobles de Cervià de Ter i Sant Llorenç de les Arenes. Desprès arribem a la Resclosa de Colomers que hi teníem preparat una altra avituallament. Tot i haver cada cop els avituallaments amb menys distància, aquets 22 quilòmetres no van passar ni a tiros. Desprès de veure una caiguda molt graciosa i tonta d’un que anava de super màquina de la btt travessem la resclosa i per pista anem cap a Verges. Un tros mes endavant hi ha un altre avituallament que el fem ràpid i ens diuen que és tot una recta fins a la desembocadura.  Tot i quedar-nos només 18 quilòmetres sembla que ens en quedin una eternitat. La pista és molt ampla i planera i no parem de deixar camps enrere.  Passem Torroella de Montgrí i a sota el pont que passa la carretera,  hi trobem l’últim avituallament que ni parem. Fem 7 quilòmetres més fins arribar a la Gola del Ter. Aquests els disfruto com els que més ja que veiem l’objectiu a tocar. Arribats a la Gola, trenquem a l’esquerra i  fem 1 quilòmetre anant paral·lel a la platja de l’Estartit i agafem un carrer que ens porta fins a meta. Objectiu complert i repte aconseguit!!!
Un cop arribats, ens treiem la roba ràpid (perquè al cap de 10 minuts tenquen)  i amb calçotets ens fotem a la piscina, ja que tan ens fa si ens miren o no. Desprès de la bona remullada, ens fotem una dutxa i ens mengem un merescut entrepà.



Anem a recollir les bicis, les rentem i finalment les carreguem per pujar cap a Vidrà. El meu pare ens fa de taxista fins a la porta de casa. Son les 11 de la nit i s’ha acabat un gran dia de bici!!

Aquí teniu la ruta al wiki..  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7237070


P.D. Allargaré una mica més la crònica per fer sortir-hi en Xini, company dels grillats. Ell prefereix més fer sortides nocturnes que diürnes i prefereix més el vici que la bici...xd Vaig decidir acabar de completar les 24 hores despert i vaig anar amb ell, la Blanca, l’Arnau i en Masmi a treure el cap al Moscou de Torelló ( feia unes quantes hores hi havíem passat per davant amb bici). Aquest va ser el resultat de la festa de st. Fermins... xd

Res més gent, donar-vos les gràcies per continuar seguint el nostre blog i llegir la crònica més extensa de la pedalada més llarga que hem fet mai.



Pep Planas

















dimarts, 1 de juliol de 2014

Cronica Catllaràs 2014

Avui en Pere i jo (Pep) hem anat a fer la pedalada mensual que ens hem proposat fer durant aquest 2.014. Aquest mes de juny teníem moltes opcions ja que n’hi havien moltes per fer. La nostra escollida, sobretot mirant el nostre calendari apretat, va ser la Catllaràs.

Ens trobem a dos quarts de set del matí  a Vidrà, per anar cap a Sant Julià de Cerdanyola. Avui em toca dur la bala vermella a mi, ja que en Pere es busca ‘’l’excusa’’ que ha dormit poc. No em fa res. A més a més avui és el seu sant, el deixarem dormir un ratet més. Per el camí ens fot un bon ruixat, fins i tot cau pedra. Mentre conduïa estava pensant la mandra que em fotia pedalar amb aquell temps.

Arribem a St. Julià i resulta que allà casi bé no ha plogut. Aparquem el cotxe i comencem a arreglar les coses per començar a pedalar. Quan ho tenim tot per allà fora estès, es fot a ploure altre cop i amb prou feines tenim temps de tancar el maleter del cotxe i ficar-nos a dins. Al cap de deu minuts ja ha parat i llavors sí, sense pressa però sense pausa, ho ‘’configurem’’ tot per pedalar. Sembla que el dia estarà tapat però que de moment no plourà..


A les 8:30 i ben puntuals ja som a la sortida. Al veure que la cosa aniria amb retard, ens fem una foto ( el fotògraf és tant ben parit que ens en tira 8!!!).


Amb en Pere ia de bon principi veiem que aquets de la comarca del Berguedà son ben parits. Una gran estelada penja d’una paret  al costat de la sortida. I per marcar la sortida ho fan amb una traca de tres collons.

Així dons desprès de ‘’l’estruendo’’ dels petards arrenquem!!!  Passem per el mig del poble entre els ànims i els aplaudiments de la gent que ha vingut a mirar l’inici de la pedalada. Nosaltres sabem que els primers quilòmetres prometen. Ens esperen 10 quilòmetres de pujada i casi 900 metres de desnivell positiu. Es per això que ens ho agafem amb calma i anem fent. Sortim del poble sobre l’asfalt que ens acompanya uns metres de més i agafem una pista que marxa a la dreta. Sembla que és de bon fer tot i que no para de tirar amunt. Al quilòmetre dos, ens trobem una mica de plà que ens deixa descansar uns segons per seguir amunt fins al primer avituallament. Al principi no volíem parar ja que trobàvem que era molt d’hora però al final ho hem aprofitat. Parada de dos minuts i agafem les bicis per fer una petita baixada i tornar a pujar. De mica en mica el grup es va estirant i no hi ha dificultats per avançar les típiques castanyes de torn (suposu que hi ha gent que troba que les castanyes som nosaltres).

Els metres van sumant mica en mica fins arribar al punt més alt de la pedalada (1.708 metres). Quilòmetre 10 i estem davant del famós roc del Catllaràs. Ni el presi ni jo ens hem adonat del fet fins desprès de la pedalada, això que amb ell aquets detalls no li solen passar per alt. Baixem 2 quilometrets per una pista on entre roderes i fang fa que haguem de posar el peu algun que altre cop. Planegem uns metres i tornem a tirar avall fins a Sant Romà de la Clusa. Aquí en Pere demostra que es el crack cara avall i baixa com un autèntic sonat!!! Quilòmetre 14’5 i 2n. avituallament. Mirem el mapa de l’altimetria i veiem que ens ve una pujada encara mes dreta de la que hem fet fins llavors.

Desprès de menjar algun tros de taronja comencem a pujar. El que ens semblava curt de metres hem descobert que era mes llarg del compte!! Quins dos quilòmetres mes drets!! Ara jo i en Pere, a diferencia dels palanganes que ens envoltaven ho pugem tot amb bici. Arribem a dalt i veiem un cartell que ens anuncia que hi ha unes vistes acollonants. Nosaltres amb la boira que si havia posat llavors, ho veiem tot blanc. De puta mare!!! Continuem per la pista cara avall fins arribar a Coll Pan, on agafem un camí que ens torna fer a pujar. Hem pujat trossos a peu i trossos a sobre la bici. Passem per el costat de Puig-lluent i allà baixem trepitjant un tros camí i l’altre pista fins al refugi d’Ardericó. Arribem al tercer avituallament. Ha sortit el sol i aprofitem per fer unes fotos i apalancar-nos dos minutets.






Continuem per la pista durant 4 quilòmetres més de pujada. Sembla que aquests només tinguin pujada tiu!! Desprès d’haver vorejat el Roc de la Lluna arribem al km. 27 i trobem el 4rt. avituallament. Veiem els Agents Rurals i resulta que ia ens volien tallar el trosset de PR que passaríem desprès. Desprès duna bona negociació per part dels de l’organització ens deixen tirar avall per un camí on hi trobem tot tipus de terreny. Cap al cap d’avall, que ja era camí més ràpid, primer jo i desprès el presi caiem!! Entre els rocs humits i les arrels la bici fot un patinar que fa por!! Arribem a Vallfogona i tornem a pujar altre cop fins a pla de Sant Cristòfol. La pista ens porta de baixada al costat de la Mare de Déu del Falgars on hi ha el cinquè avituallament. Continuem cara avall i per asfalt, trenquem a l’esquerra i la carretera (encara asfaltada) ens fa pujar uns metres més. Ens desviem a la dreta i el presi anuncia que ens queda una altre pujadeta. L’anem fent a poc a poc, ja que comencem a estar cansats. Arribem al Cap dels Banyadors i aprofitem per disfrutar dels últims 3 quilòmetres d’una espectacular baixada fins al poble.

Un cop passada la línia de meta, només ens queda disfrutar de l’entrepà que ens hem guanyat amb tanta pujada.

Esperem que us hagi agradat i ja ho sabeu, si voleu una mica més d’informació de la pedalada, aquí la teniu... http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7189374

P.D. Vull tornar a felicitar amb en Pere que apart que avui és el seu sant, és un puto crak!!!

Pep Planas.



dimarts, 10 de juny de 2014

Tracks del Diable Non Stop Silver 2014


Aquesta crònica li toca al Presi, que sempre li fa molta mandra fer-la!
El dia abans de la Tracks, el divendres en Pere va fer festa de la feina per poder descansar
i poder estar en plena forma pel dissabte i també recollir dorsals i poder posar les bicis a punt!
Ja que en Pep cada dia que passa té un nivell més elevat!
Es lleva el dia 31 de Maig i en Pep i en Pere queden a les 5:15 al roure de la Creu, per marxar cap a Torelló per poder arribar-hi a 3 de 6, ja que a les 6 comencen els de la Pro i nosaltres que fem la Silver a les 6:30!
Arribem al pavelló de Torelló hi ens hi trobem una ambulància, resulta que el cap de cursa s'ha desmaiat d'un atac d'estrès!
L'horari de sortida va em retard i comencem la cursa a les 6:40, em un temps molt emboirat i em el terreny molt moll, ja que el dia anterior havia plogut força!
La primera mitja hora fem quasi 10 km, ja em entrat em calor, i en Pere diu no ens esverem
perquè jo després a mig fer ja no podré seguir!
En pocs Km arribem al primer avituallament, just abans de l Esquirol, per després pujar cap al torrent de la Foradada, una pujada complicada em moltes pedres i fang!
Encarem cap a Cantonigròs per després pujar un dels punts alts del dia, Puig Ventós, passem dels 1100 mts d'altitud! Fem una baixada trialera em aigua i fang que ens portà a Tavertet!
Tornem a trobar un bon avituallament, i em una bona gana, ens hi trobem fins i tot pa em nocilla!
Continuem en direcció a l'Avenc, fem 6 km d'asfalt cap a Rajols i després corriol q ens arriba a Rupit! Trobem un altre avituallament líquid i aquí en Pere ja comença a treure gels i magnesi per por de què més endavant li vinguessin rampes!
En Pere li diu en Pep que tiri més endavant, per què ja veu que en Pep va al ritme d'en Pere, i tot baixant cap al Salt de Sallent van discutint sobre el tema, i en Pep que és molt tossut diu que no, que arribarem junts a Torelló, i que l'únic objectiu és fer millors temps que en Pere l'any passat!
Comencem una llarga pujada i força dreta al primer Km q ens portà fins a la Devesa, fem un tram de 2,5 km d carretera en direcció a Falgars d'en Bas, i poc després trobem un altre avituallament, altre cop corriol, però ara de cara amunt i a trams arrossegant la bici, arribem a una pista que sembla bona i planera, però després d'1,5 km comença alguna pujada i també el fang, amb això ja arribem a la pista que portà a Cabrera i nosaltres l'agafem en direcció al Collet Vidrier, i aquí empenyem una mica perquè cau bé i cara avall i adelentem un grup de 6 o 7 ciclistes, passem la riera de la Vola, i 1 km ens hi trobem un altre avituallament, aquest fins i tot hi ha pa em tomàquet, pernil i fuet!
En Pere encara va intentant aguantar el seu ritme, i en Pep que té un gran companyeris- me, va estant sempre per allà, obrint camí, a les pujades marxa i quan arriba al cadamunt espera que arribi en Pere! Vaja un gran company!
A partir d ' aquí ja comença la pujada del Castell de la Vinyeta, que ja és dura, però que tot i això és l ' escalfament de la coneguda " Cuesta de la Muerte", fem una baixada i en 1 km d pujada som a l ' avituallament de la Vinyeta.
Aquí sí que comença la " Cuesta", 4 km i 400 de desnivell, aquí sí que en Pep demostra que esta a un gran nivell i en Pere el veu a marxar com una moto, com si tot just comences la pedalada, estem al Km 84, i en Pere sí que ja les esta passant putes, tot i això ja va estar satisfet en pujar- la a cavall de la bici i sense parar a mig fer, arribem al Coll de Salgueda un altre punt alt del dia, i en Pep ja fa 6 o 7 min que si espera, una bona baixada fins a la riera que baixa de Vidrà, pugem 1 km i corriol de la Tosca i pista fins a la Vall, fem la pista que ens portà a la carretera de la Vola, i l'agafem fins a St. Pere, i tot fent corriols arribem a la nostra meta, al pavelló de Torelló.
Al final estem contents, objectiu complert, em un temps de 8:35 min, superant les 9:16 min
d'en Pere l'any passat!
Posicions 89, 90 de 150 ciclistes

Aquí teniu l ' enllaç de la nostra ruta:










dimecres, 28 de maig de 2014

Sortida dia 24/05/14

Avui farem una crònica ben diferent i segur que molts de vosaltres ho agraireu sobretot desprès de llegir la parrafada setmanal que us fotem.... jaja.

Dissabte dia 24 en Pere i en Pep van sortir a fer una volta pel ripollès. A les 6:50 del matí aparcaven el cotxe a Camprodon. A les 7:05, i desprès de preparar-ho tot, van començar a pedalar. Fotia un fred de l’hòstia!!

-         km 1 al 10: Sortida de Camprodon direcció el càmping els Solans per agafar la pista de l’esquerre fins arribar a Puig Moscós. 10 quilòmetres d’autèntica pujada. Com diria en Makinon... Una marranada!! A dalt de Puig Moscós primeres fotos, una d’elles amb uns que practicaven trail-running.



-         km 10 al 14: Agafen el GR11 que passa per Puig Moscós i el segueixen fins al Coll de Lliens. Es suavitza la pujada i passen per prats i camins.

-         km 14 al 18: Continuen per el GR però la pujada que havia durat fins llavors, es converteix amb baixada frenètica per prats i corriols tècnics. Arriben a Setcases per fer un bon esmorzar.







-         km 18 al 30: Surten de Setcases i agafen l’asfalt que els durà a Vallter. Per el camí s’entretenen i fan algun selfie i tot.
-         km 30 al 32: Baixen un tros de carretera per desprès carregar-se la bici a l’esquena i pujar al refugi d’Ulldeter. Això si que és estar Grillat!! Entren a dins i fan un cacaolat, unes olives i patates!!



(




-         km 32 al 34: Baixen per una de les pistes d’esquí de Valldeter. Troben una mica de neu per el camí!!



-         km 34 al 57: Agafen l’asfalt de la carretera per baixar a Camprodon. Passen per dins de tots els pobles que es troben per el camí: Setcases, Vilallonga de Ter, Llanars i Camprodon. Acaben la ruta, carreguen les bicis i van a fotre un bon dinar a Mas Repunxó.
Esperem que us hagi agradat aquesta crònica amb tantes fotos i que continueu llegint el nostre blog.

Si voleu veure la ruta sobre el mapa... http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6924236

P.D. vaaaaaaa... com que us heu portat tant bé, us deixem un parell de videos d’aquest parell de xalats...
video
video



Salut i pedals